dimecres, 20 de juliol del 2016

GEO BLOC IV: CATALUNYA I ESPANYA EN UN MÓN GLOBAL

FONT: CEN i VICENS VIVES BATXILLERAT

LA UNIÓ EUROPEA

La UE no sempre ha estat tan gran com avui dia: quan es va iniciar la cooperació econòmica europea al 1951, els únics països participants eren França, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia.

Amb el temps, s'han sumat molt països. La Unió suma actualment 27 països membres. El Regne Unit va sortir de la Unió Europea el 31 de gener de 2020 (BREXIT)L'afectació del Brexit en els ciutadans britànics i europeus pel que fa als drets que es veuran afectats al perdre la ciutadania europea són els següents:

  • Dret a viure i desplaçar-se per la UE sense discriminació per la nacionalitat.
  • Participació en la visa política de la UE
  • Dret a la protecció d'ambaixades i consolats diferents dels del seu país.
  • Dret de petició al Parlament europeu.
  • Dret a dirigir-se al Defensor del Poble europeu.

La construcció de la UE iniciada al 1951, seguirà els seus passos el 1957, quan es va signar el Tractat de Roma, que va crear l'organització anomenada Comunitat Econòmica Europea (CEE), formada pels sis Estats fundadors: França, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia.

És l'espai de pau i de prosperitat més gran del món. També constitueix un gran bloc comercial, ja que és la primera exportadora mundial de productes manufacturats i serveis, i el principal mercat d'importació per a més de cent països.


MOTIUS POLÍTICS I ECONÒMICS QUE IMPULSEN LA CONSTRUCCIÓ UE  

Els motius polítics i econòmics que van impulsar el procés de construcció de la UE són els següents:

  • L'establiment de vincles polítics i socials, a més dels econòmics i comercials.
  • La creació de la ciutadania europea.
  • La unió monetària i econòmica: creació de l'euro i del Banc Central Europeu (BCE).
  • Desenvolupar una política exterior i de seguretat comuna.
  • Promoure la cooperació judicial o policial.
  • Millora de les institucions comunitàries.
  • Avenç en la cohesió econòmica i social dels Estats.


ELS PAÏSOS DE LA COMUNITAT EUROPEA: ASPECTES FÍSICS, SOCIALS I ECONÒMICS

1. ASPECTES FÍSICS

Grans unitats de Relleu:

Europa es troba a l'extrem occidental de la gran massa continental euroasiàtica.

Podem dividir el relleu del continent europeu en 4 grans unitats: arcs alpins, massís hercinià, gran plana europea i fronts atlàntics caledonians. 

El Clima

Europa té un clima més suau i temperat del que tindria per la seva latitud. 

El clima és un dels factors ecològics que expliquen les diferències paisatgístiques del territori europeu.

Els tipus de climes que podem trobar a Europa es pot dividir en 5 grups diferents: mediterrani, atlàntic, continental, alpí i subàrtic.

La Vegetació

Trobem 7 grans regions biogeogràfiques dins del marc de la UE: la tundra àrtica, la taigà, el bosc mixt atlàntic, el bosc mediterrani, les estepes i la vegetació d'alta muntanya.

Recursos Hídrics

Els sistemes fluvials europeus són més moderats i modestos que en altres continents, però, no obstant això, la xarxa fluvial europea té una gran importància econòmica: pel trànsit  fluvial, sistemes de reg i embassaments).   

El Medi Ambient

L'escassetat i l'ús irracional dels recursos hídrics, la contaminació atmosfèrica i hídrica, la gestió dels residus, la degradació del sòl, la disminució de la biodiversitat i la pèrdua de qualitat i extensió de l'hàbitat natural són alguns dels problemes ambientals més greus als que ha de fer front la UE.  

 

2. ASPECTES SOCIALS

2.1. CARACTERÍSTIQUES DEMOGRÀFIQUES DE LA POBLACIÓ EUROPEA

La UE és un territori densament poblat, malgrat que la seva població es troba distribuïda espacialment de forma desigual. És el tercer territori polític més poblat del planeta, després de Xina i Índia.

Dinàmica de la població

La població europea es caracteritza per la seva reduïda taxa de creixement natural (és la diferència anual entre el nombre de nascuts i el de morts en una població determinada). Els països mediterranis són els que presenten taxes de natalitat i fecunditat més baixes, mentre que els del nord les han recuperat recentment.

Estructura de la població

L'augment de la població de la UE és degut a la combinació del creixement natural i al creixement degut a la migració.

La població activa

La població activa de la UE presenta una tendència a créixer moderadament, degut a la incorporació al mercat laboral dels joves nascuts durant el baby boom i a la incorporació de la dona en àrees on la seva participació era realment baixa. Cal destacar que la taxa d'atur és diferent entre els diferents països de la UE, i també entre homes i dones.


2.2. LES CIUTATS, URBANISME I DESIGUALTAT TERRITORIAL

La ciutat post industrial

Les ciutats europees són centres en creixement, centres terciaris i de serveis amb funcions administratives, polítiques, bancàries, financeres, comercials i de serveis especialitzats. 

Distribució espacial de les àrees urbanes

Les àrees urbanes estan jerarquitzades. En la jerarquia urbana, les ciutats de Paris i Londres ocupen el primer lloc. Darrera d'elles trobem altres conurbacions** com són: Rin-Ruhr, Rin-Main, Copenhague-Malmö, Manchester-Leeds-Liverpool i Randstad), les anomenades eurometrópolis (Birmingham, Milán, Barcelona, Hamburgo i Munich), a més de totes les capitals estatals.

**Conurbació: és una regió que comprèn una sèrie de ciutatspobles grans i altres àrees urbanes que, a través del creixement poblacional i el seu creixement físic es fusionen.

Reptes de la ciutat europea

Les ciutats de la UE han assumit 2 reptes:

  • Com a espai estratègic per tal de garantir la competitivitat en el territori europeu a escala mundial.
  • Per la necessitat d'intervenir de forma directa per lluitar contra la degradació de la qualitat de la vida en determinats espais a les ciutats.


3. ASPECTES ECONÒMICS

3.1. EL SECTOR PRIMARI

El sector agrari a la UE

Poden identificar-se 3 grans dominis naturals: el nòrdic (predomini de les ramaderies dels rens i explotació del bosc de coníferes), el atlàntic-continental (predomini del conreu de cereals, conreus industrials i farratges) i el mediterrani (gran diversitat de conreus). 

La política agrària comuna (PAC) està plenament integrada i rep un alt percentatge del pressupost de la UE. 

El sector pesquer a la UE

La política pesquera comuna (PPC) és l'instrument de la UE per la gestió de la pesca i la aqüicultura. Es va crear en 1983, amb la finalitat de gestionar un recurs comú i complir les obligacions establertes en els tractats de aleshores Comunitat Europea. 


3.2. EL SECTOR SECUNDARI

L'espai industrial de la UE

El sector industrial més important de la UE és el relacionat amb l'alimentació, d'acord amb el valor de la producció. Després ens trobem amb els sectors relacionats amb la química, l'automòbil, la construcció mecànica i els articles metàl·lics. 

En conjunt, els països de la UE són la segona potència industrial del món, per darrera dels Estats Units.

Transformacions de l'activitat industrial

L'escenari industrial postfordista ha creat una nova configuració espacial, que es caracteritza per la flexibilitat en les localitzacions, donant lloc a la industrialització de noves àrees en funció de nous factors, com per exemple, l'accessibilitat i disponibilitat de les fonts energètiques flexibles; accessibilitat geogràfica i bons mitjans de transport (respecte l'arribada de matèries primeres i a l'exportació de productes manufacturats); àrees rurals amb salaris baixos i pocs moviments sindicals, i presència de mercats d'alt poder adquisitiu o d'incentius estatals per la reactivació d'àrees en decadència o per crear llocs de treball en àrees no industrialitzades. 


3.3. EL SECTOR TERCIARI

El sector terciari és un dels pilars bàsics del procés de transformació econòmica de la UE. Es tracta del sector que ocupa a un major nombre de persones en el conjunt de la UE.

Comerç exterior i interior

L'intercanvi comercial entre els països membres és, sens dubte, un dels pilars del procés de construcció de la UE. A més de ser el primer exportador de mercaderies, el mercat europeu és el primer exportador mundial de serveis, el primer proveïdor d'inversió directa estrangera i el segon receptor mundial d'inversió estrangera, per darrera dels Estats Units, i el principal mercat d'exportació per a uns 130 països de tot el món.

Sistema de transport

Europa disposa d'un excel·lent sistema de transports (sistema ferroviari, autopistes, canals interns i línies aèries) que permeten que poques àrees del continent es puguin considerar aïllades. 

La supressió de les barreres al comerç i els viatges transfronterers han augmentat el volum de les mercaderies de llarga distància i el transport de passatgers. 

Dinàmica turística europea

Les característiques climàtiques i les diferències paisatgístiques són els principals factors explicatius del model territorial del turisme a Europa. Aquests factors han convertit el Mediterrani en la regió turística més freqüentada en l'àmbit mundial i han fomentat els fluxos turístics de gran intensitat fins a la muntanya alpina. 


4.  LA ORGANITZACIÓ SUPRANACIONAL DE LA UE

És una gran organització internacional, una macroorganització supranacional que ha de preservar la identitat dels seus Estats i també de les seves regions, länder** o autonomies. 

**LÄNDER: És un estat federat. Anomenat länder en alemany.


4.1. CONSTRUCCIÓ DE LA UE

  • 1957: Tractat de Roma. Creació CEE: Europa dels sis.
  • 1985: Acord de Shengen.
  • 1992: Tractat de Maastricht. Creació de la UE.
  • 2002: Moneda única. Circulació de l'Euro.


4.2. INSTITUCIONS DE LA UE

+ Principals institucions comunitàries:

  • Parlament Europeu. Òrgan legislatiu. Elabora i reforma lleis, estudia temes, .... 
  • Consell Europeu.
  • Consell de la UE.
  • Comissió Europea. 

+ Altres institucions:

  • Tribunal de Justícia (TJUE).
  • Tribunal de Comptes Europeu (TCE).
  • Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE). 
  • Comitè de les Regions (CDR).
  • Banc Europeu d'Inversions (BEI).
  • Serveis Europeu d'Acció Exterior (SEAE).
  • Banc Central Europeu (BCE).
  • Defensor del Poble Europeu.
  • Supervisor Europeu de Protecció de Dades (SEPD).


4.3. POLÍTICA REGIONAL EUROPEA 

Fons Estructurals i d'Inversió:

  • Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER).
    • Fons Social Europeu (FSE).
    • Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural (FEADER).
    • Fons Europeu Marítim i de pesca (FEMP).
Fons de Cohesió:
  • Finançament de projectes mediambientals.
  • Recolzament a les accions relacionades amb les xarxes transeuropees de transport.
+ Iniciatives comunitàries: INTERREG, LEADER, EQUAL, URBAN**.

**INTERREG: S'ocupa de promoure la cooperació transfronterera, transnacional i interregional, creant les condicions de cooperació i de desenvolupament equilibrat del territori, sobretot de les regions situades a la perifèria de la Unió.
**LEADER: Promou estratègies per afavorir el desenvolupament sostenible a les zones rurals i per fomentar la reconversió agrària i el desenvolupament rural.
**EQUAL: Té com a objectiu combatre la discriminació en el mercat laboral. 
**URBAN: Mira de regenerar els barris urbans en crisi o en declivi.


5. ESPANYA A LA UNIÓ EUROPEA

Integració d'Espanya a la UE

La integració d'Espanya a la UE va suposar:
  • 1986: Espanya entra a ser membre de la CEE. 
  • Integració progressiva.
  • Transformació econòmica i social.
  • Comerç, mercat: importacions i exportacions.
  • Inversions.
  • Intercanvis culturals.

Espanya en el context de la UE

Destaquem aquests trets:
  • Població: alta esperança de vida.
  • Activitat econòmica: el PIB supera la mitjana europea.
  • Població activa: taxa d'activitat inferior a la mitjana europea.
  • Educació: recursos per sota de la mitjana.
  • Índex de Desenvolupament Humà (IDH): Espanya és un país desenvolupat i ric.
  • Partidaris de pertànyer a la UE (46 % dels espanyols).

Espanya i la política regional europea

Al país s'apliquen les següents polítiques:
  • Polítiques i fons contra les desigualtats i desequilibris regionals.
  • Ajudes directes i subvencions sectorials (infraestructures, formació, restauració d'edificis, etc, ...).


5.1. ESPANYA EN UN MÓN GLOBALITZAT

Espanya en el context mundial

Dins del context mundial, Espanya destaca perquè:
  • S'integra a les àrees mundials geopolítiques i geoeconòmiques.
  • Estableix relacions amb diferents espais.
  • És una potència mundial intermèdia d'acord amb diversos indicadors: IDH, PIB, ...
  • Destaca la seva projecció cultural.

GEO BLOC III: LA POBLACIÓ I EL SISTEMA URBÀ

FONT: CEN i VICENS VIVES BATXILLERAT

LA POBLACIÓ ESPANYOLA I LA CATALANA. COMPORTAMENT DEMOGRÀFIC

LA POBLACIÓ: DINÀMICA, DIVERSITAT I DESIGUALTAT
INTRODUCCIÓ

Per al desenvolupament d'aquest tema començarem presentant el camí que ha dut a la població espanyola a cotes de benestar elevades, equiparables a les del països més desenvolupats del món. Després passarem a presentar els canvis fonamentals que s'han donat en l'estructura de la població espanyola i afegirem algunes dades sobre els processos que expliquen actualment la seva distribució espacial a l'estat espanyol, així com la seva caracterització amb respecte els sectors d'activitats.  
Els següents apartats els dedicarem a l'anàlisi dels comportaments demogràfics: mortalitat, fecunditat, nupcialitat i migracions. Aquestes darreres, que tradicionalment reben menys atenció en l'explicació de l'evolució demogràfica d'un país, han començat a destacar en els darrers anys pel fet que a Espanya s'ha convertit des de finals del segle XX en un dels països d'atracció més importants del món.  


1. COM S'ESTUDIA LA POBLACIÓ?

Per saber com és la població d'un lloc hi ha una sèrie de dades que hem de conèixer.
La dada bàsica és el nombre d'habitants o població absoluta, a partir de la qual podem calcular la densitat de població, que és la relació entre el nombre de persones i la superfície del territori que ocupen.
Si la densitat ronda els 10 hab./km2, el territori és poc poblat; si és de 50 hab./km2, es considera mitjanament poblat; i si supera els 80 hab./km2, es considera molt poblat. Altres dades demogràfiques importants són la natalitat, la fecunditat i la mortalitat.
Per saber si la població d'un lloc creix, en calculem el creixement natural o vegetatiu (Tcv). Es calcula sobre el total de la població i s'expressa en tants per cent.
Per conèixer el creixement real d'una població s'han de tenir en compte les dades de migració. La diferencia entre l'emigració i la immigració ens dóna el saldo migratori, i la diferència entre el creixement natural i el saldo migratori ens ofereix les dades de creixement real de la població durant el període d'un any.
Un altre dada important és l'esperança de vida.
Per estudiar l'estructura de la població s'han d'estudiar altres aspectes com els grups d'edat, el nombre d'homes i de dones, etc.


2. QUINES FÓRMULES S'UTILITZEN?




3. RECURSOS UTILITZATS PER  LA DEMOGRAFIA?

  • Distribució de la població mundial.
  • Anàlisi de l'estructura de la població.
  • Dinàmiques demogràfiques en relació amb l'evolució econòmica i social. 
  • Característiques demogràfiques de Catalunya i Espanya.  

4. RESUM: LA POBLACIÓ ESPANYOLA
4.1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA

La revolució neolítica va ser el primer fet important que va marcar l'evolució numèrica de la població espanyola, tal com passava a la resta del món. Períodes com la dominació romana i la musulmana també van experimentar un creixement de la població, en canvi, l'edat mitjana i la moderna van ser etapes que van destacar per la inestabilitat en el creixement i l'estancament poblacional. 


4.2. EL CREIXEMENT DEMOGRÀFIC MODERN I ELS NIVELLS DE VIDA

El s. XVIII mostra una etapa d'increment sostingut de la població per la reducció en la mortalitat catastròfica. Creixement moderat fins que el país entra definitivament al model demogràfica modern durant el s. XX. No obstant això, a Espanya, el nivell de vida no sempre va evolucionar coincidint amb el creixement demogràfic i econòmic, i la que la coincidència en aquest sentit amb els països més avançats d'Europa va ser un fet evident durant la segona meitat del s. XX (en especial, des del final de la dictadura franquista).


4.3. DINÀMIQUES SOCIODEMOGRÀFIQUES ACTUALS
4.3.1 EL PROCÉS D'ENVELLIMENT. ESTRUCTURES PER SEXE I PER EDAT

La població espanyola actual mostra una estructura típica dels països més desenvolupats del món, amb una proporció molt alta de població en edats avançades, en especial de les dones, com a conseqüència de les millores de l'esperança de vida en les darreres dècades. A més a més, la base de la nostra piràmide mostra un accentuat descens de la fecunditat que s'ha produït des de finals de la dècada de 1970. 


4.3.2. EL PROCÉS D'URBANITZACIÓ I TERCIARITZACIÓ: CONSEQÜÈNCIES PER LA DISTRIBUCIÓ ESPACIAL DE LA POBLACIÓ ESPANYOLA

Al llarg del s. XX s'ha produït un traspàs de població des de l'interior a les zones perifèriques (les més dinàmiques econòmicament) que tenen molt a veure amb el canvi en la distribució de la població espanyola per branques d'activitat: des del sector primari al terciari. La urbanització fou particularment intensa entre 1960 i 1975, mentre que la terciarització es va accelerar a partir de la crisi industrial de mitjans de 1970. A principis del s. XXI, més de 3/4 parts de la població espanyola resideix a nuclis considerats urbans, i l'estructura econòmica del país basa principalment sobre el sector terciari.


5. COMPORTAMENT DEMOGRÀFIC
5.1. TRIOMF SOBRE LA MORTALITAT PRECOÇ

Hem vist que els principals indicadors de mortalitat (taxes generals, mortalitat infantil i esperança de vida) mostren una millora tardana si els comparem amb amb d'altres països del nostre entorn, però el progrés ha estat vertiginós durant el s. XX, particularment durant les darreres dècades. El s. XXI s'hauria d'haver mantingut la mateixa tendència amb unes taxes estabilitzades i amb unes previsions futures d'increment per l'envelliment de la població. Aquestes dades, però, s'han vist alterades arrel de la pandèmia (COVID-19), que ha incrementat de forma exponencial la taxes de mortalitat en els grups d'edats avançades. Encara és aviat per avaluar els efectes a nivell mundial, i de moment, els indicadors  de desenvolupament sociosanitari, la mortalitat infantil i l'esperança de vida situen a Espanya entre els països amb un nivell de desenvolupament més alt.


5.2. CONTROL SOBRE LA FECUNDITAT

La fecunditat ha seguit unes pautes històricament molt similars a les de la mortalitat. 
S'inicia el descens gradual des de principis del s.XX, la reducció més important es va produir a patir de la dècada de 1970 quan al final de la dictadura es van precipitar els canvis sociològics i econòmics més destacats que, principalment, van ser protagonitzats per la dona (incorporació de la dona al mercat laboral, difusió del mètodes anticonceptius, etc.). Les taxes de natalitat espanyoles van arribar als seus mínims a la dècada de 1990, i només a finals del s. XX i principis del s.XXI va començar una lleugera recuperació on van contribuir l'arribada a edats reproductives de generacions molt nombroses nascudes a principis dels anys 70 (s. XX), així com determinats col·lectius d'immigrants que mostren unes pautes de fecunditat més altes que les de la població autòctona.   


5.3. EVOLUCIÓ DE LA NUPCIALITAT

Hem destacat també la influència de les pautes de nupcialitat sobre la fecunditat, sobretot l'edat a la que es contrau el matrimoni. En les darreres tres dècades, factors com l'elevació del nivell d'estudis, l'encariment de la vida, etc., han fet que l'edat mitja del primer matrimoni s'hagi posposat, provocant també que l'arribada a la primera maternitat sigui més tardana i una reducció potencial de la descendència final (31 anys, l'edat mitja per casar-se als homes i 29 anys per les dones 2008). 


 ELS FLUXOS MIGRATORIS

LA POBLACIÓ ESPANYOLA I ELS FENÒMENS MIGRATORIS  

1. RESUM: ELS FENÒMENS MIGRATORIS
1.1. MIGRACIONS INTERIORS

Fins a mitjans dels anys setanta del segle XX, van estar associades a la redistribució de la població per sectors d'activitat. Van ser migracions interregionals i dirigides als àmbits urbans més dinàmics de la geografia espanyola com Catalunya, Madrid, Euskadi i la Comunitat Valenciana des dels àmbits rurals de regions com Andalusia, les dues Castelles i Extremadura.


1.2. MIGRACIONS EXTERIORS: 
IMPLICACIONS SOCIODEMOGRÀFIQUES I ECONÒMIQUES

La primera gran onada migratòria en època contemporània, des de finals del s. XIX fins al 1930, tenia com a destinació principal els països llatinoamericans i va estar protagonitzada especialment per població masculina d'àmbits rurals del nord del país.
La segona gran onada, després de la Guerra Civil, es va orientar cap als països industrialitzats d'Europa, incorporant a la dona al procés i fou protagonitzada per la població meridional del país (sud). La màxima intensitat d'aquest fluxe va arribar entre 1960 i 1970 i va provocar un gran impacte socioeconòmic de igual dimensió en les zones de partida i en el conjunt del país (descapitalització i despoblació inicial i capitalització posterior, gràcies a les partides i a les inversions dels que van retornar) 


1.3. DE PAÍS EMIGRANT A PAÍS RECEPTOR 

Espanya ha passat de ser un país emigrant a un país netament receptor des de finals de la dècada  de 1990. Al 2009 la població estrangera resident superava els cinc milions, amb el romanès com a principal col·lectiu immigrant, malgrat que els nord-africans i sud-americans van ser pioners d'aquest procés. La intensitat d'aquest procés ens ha sorprès a tots, però s'ha viscut prèviament a tots els països desenvolupats que podien oferir oportunitats de millora de les condicions de vida.
Malgrat els problemes que suposa la integració d'un nombre tan important d'estrangers per un país amb poca tradició immigratòria, els beneficis del procés es perceben tan en el rejoveniment de la nostra estructura demogràfica com en un enriquiment de la nostra realitat ètnica i cultural. 


CONCLUSIONS: 
LA POBLACIÓ ESPANYOLA. COMPORTAMENT DEMOGRÀFIC. 
FENÒMENS MIGRATORIS

Malgrat que el procés sostingut del creixement demogràfic i alguns símptomes de transició fins a un règim demogràfic modern estan presents des del s. XVIII, la població espanyola ha adquirit durant les cinc darreres dècades del s.XX l'estructura típica dels països més desenvolupats del món. Alta esperança de vida, baixa fecunditat, patrons urbans de residència i dedicació principal als serveis són els trets més destacables a principis del segle XXI. A més a més, un element com la immigració ha arribat a completar un sistema demogràfic que s'ha caracteritzat per la intensitat i la concentració temporal dels processos de transició demogràfica i epidemiològica si el comparem amb altres països desenvolupats. En algunes ocasions la velocitat dels canvis ha provocat tensions (com en el cas del procés immigratori) i desajustos territorials (com en el cas del procés emigratori o del procés d'urbanització). No obstant això, el balanç és positiu i parla d'un procés més general de canvi socioeconòmic que ha transformat per complet la societat espanyola. 

 
EL SISTEMA URBÀ

1. EL PROCÉS D'URBANITZACIÓ MUNDIAL
1.1. EL CREIXEMENT URBÀ AL MÓN CONTEMPORANI

Els espais urbans concentren actualment a més de la meitat de la població del planeta, i es destaquen per una alta densitat demogràfica, per la seva complexitat i el dinamisme econòmic.
El creixement urbà en el món contemporani es pot explicar a partir de tres aspectes: les diferències regionals, les concentracions en les grans metròpolis i el component dels processos migratoris.

Diferències regionals

Regions com Europa, Nord-Amèrica i Llatinoamèrica concentren a més del 70 % de la seva població en espais urbans, mentre que a Àfrica o Àsia aquest percentatge no arriba al 40 %.
En contrast, a l'horitzó 2030, gairebé el 80 % de la població urbana mundial es concentrarà a les ciutats de regions subdesenvolupades.

Concentració a les grans metròpolis

Al 1950 només 8 ciutats al món superaven els 5 milions d'habitants i només 1/3 de la població mundial residia a espais urbans. 
A principis del segle XXI eren ja més de 30 les metròpolis que superaven aquesta xifra i, segons les previsions, més de 60 ciutats superaran aquesta xifra al 2030. 
Les grans ciutats dels països pobres ocuparan progressivament els primers llocs de la llista de ciutats multimilionàries.

Components dels processos migratoris

Les causes d'aquest creixement diferencial del fenomen urbà no només és degut al procés d'èxode rural, sinó també als trets selectius del mateix. La població que arriba a les ciutats, procedent de l'àmbit rural, és població jove i, en general, més apta per adaptar-se a un nou ambient que els que es queden. És una població amb més potencial reproductiu i els seus descendents contribuiran, de la mateixa manera, a reforçar aquest canvi de tendència històrica, en el que serà la població urbana la principal responsable del creixement total de la població mundial.  


1.2. ELS PROCESSOS D'URBANITZACIÓ: DE LA SOCIETAT INDUSTRIAL A LA POST-INDUSTRIAL
1.2.1. LA MORFOLOGIA URBANA A LA SOCIETAT INDUSTRIAL

La ciutat moderna és filla de la industrialització que amb diferents ritmes s'ha anat expandint per el món des del segle XIX. Les ciutats oferien mà d'obra, un mercat potencial i infraestructures a les industries, per això urbanització i industrialització són dos processos paral·lels, que es retroalimenten fins a les darreres dècades del segle XX.

El creixement demogràfic de les àrees urbanes fins al segle XX s'alimenten dels fluxos migratoris i no d'un balanç positiu entre mortalitat i natalitat (components del creixement natural).

El procés d'urbanització contemporani va tenir uns costos socials molt elevats als seus inicis i això va motivar la reacció i el desig de canviar el model de creixement urbà, tan des d'un perspectiva utòpica (Owen, Fourier) que afegia una reforma global de la societat, com des d'una perspectiva reformista (Howard -"ciutat jardí"-, Arturo Soria -"ciutat lineal"-) que es centraven en reformes urbanístiques. Aquestes darreres es van imposar i van anticipar la moderna planificació i normes reguladores dins de l'espai urbà (planificació i legislació urbanística).   




1.2.2. COM FEM L'ANÀLISI D'UN PLÀNOL URBÀ?


L'anàlisi dels plànols urbans permet de conèixer l'emplaçament, l'evolució històrica, el creixement, la morfologia i l'estructura d'una ciutat. 
 
Cal analitzar:
  • L'emplaçament de la ciutat
Localitzar la situació de la ciutat i distingir les barreres de fixació, que en dificulten el creixement (consisteix en l’expansió de la ciutat, a diferència dels pobles, que no creixen), com el mar, un riu, etc., i les àrees d'expansió, per on creix la ciutat.
  • La morfologia
Identificar la forma i l’estructura de les trames urbanes (carrers), i també dels edificis per a poder distingir quins tipus de plànols urbans formen la ciutat: irregular, ortogonal, radiocèntric o lineal. Analitzar si la disposició deis edificis és desordenada o ordenada. Les cases urbanes tenen diverses plantes, mentre que en els pobles els habitatges són baixos i, a més, tenen parts dedicades a feines agrícoles. També són molt diferents, respecte dels pobles, l’estil de vida i les relacions socials entre els habitants de les ciutats.
  • L'estructura i l’organització de l’espai
És la influència que la ciutat exerceix en el seu territori. La ciutat és un gran centre que organitza l’espai circumdant, i a causa dels fluxos, els desplaçaments, tant de persones com de capitals o mercaderies, que es produeixen diàriament. La ciutat també concentra l’administració i les institucions de govern; aleshores, cal distingir-ne les diverses àrees o barris que la formen i les funcions (industrials, comercials, de residència, etc.) que acompleixen el centre històric, l'eixample, el centre de negocis i els barris perifèrics. A més, s’ha de relacionar les diverses àrees amb l'evolució històrica de la ciutat. Les ciutats també estan envoltades i connectades per moltes i variades vies de comunicació.
  • Les comunicacions
Localitzar les infraestructures de transports i comunicacions, grans avingudes, carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports i apreciar, a partir d'aquestes infraestructures, el grau de comunicacions a l'interior de la ciutat, entre els barris o amb la perifèria, que pot influir en les seves funcions econòmiques. 
 
Per tal de completar l'anàlisi, es pot obtenir informació bibliogràfica sobre la ciutat. 
 
EXEMPLE PRÀCTIC:

A continuació analitzarem el plànol urbà de la ciutat de Girona. 
La ciutat està situada al costat de dos rius, l'Onyar i el Ter. El primer ha fet històricament de barrera de fixació, dificultant el creixement cap a l'altra banda del riu. En l'època moderna, l'àrea d'expansió se situa a l'altre costat del riu Onyar, vora la carretera que uneix la ciutat amb Barcelona, fins a arribar al curs del riu Ter. La ciutat segueix un creixement lineal. La ciutat fou fundada damunt d'un turó, fenomen típic de ciutats antigues i medievals, ja que servien de defensa. Aquesta elevació s'aprecia en la quantitat d'escales que hi ha en alguns dels carrers. El creixement va seguir el curs del riu. 
 
Hi veiem una trama de carrers irregulars, estrets i tortuosos, sense planificació, amb una edificació desordenada, dins d'un recinte emmurallat. És un plànol irregular d'època medieval, que correspondria al casc antic.
 
Dins del recinte hi ha l'ajuntament, la catedral i els museus i edificis històrics, que ens indiquen les funcions principals del centre històric: administratives, culturals, turístiques i de lleure.
 
A l'altra banda del riu, s'observa un altre tipus de trama, de carrers més rectilinis. Correspon a un plànol més o menys ortogonal, que seria l'eixample, dedicat a centre comercial i de negocis. L'eixample està ben comunicat, ja que hi passa la carretera nacional que ve de Barcelona i s’hi veu l’estació del ferrocarril, que va paral·lel a la carret era s’hi veu una zona de cases envoltades de jardins. 



1.2.4. EL FENOMEN URBÀ A LA SOCIETAT POST-INDUSTRIAL: LES REGIONS URBANES

La societat post-industrial està assistint a un procés d'urbanització molt més complexa que el descrit per la societat industrial.

De la força centralitzadora imparable de la ciutat en la societat industrial s'ha passat a forces centrífugues o de desconcentració que han col·laborat en la difusió del què és urbà en l'espai.

Els espais urbans d'avui ja no estan polaritzats al voltant d'un centre definit, sinó en grans regions polinuclears i d'una urbanització més difusa on han cobrat protagonisme àrees metropolitanes, conurbacions i megalòpolis que concentren a milions de persones cada  vegada més en extensos continus urbans. Com a conseqüència de tot això, el paisatge és més difús, així com les funcionalitats de l'espai que han perdut l'anterior divisió absoluta del què és urbà i del què és rural. 

La ciutat en el món global del segle XXI es caracteritza per:
  • Desindustrialització: Postfordisme, tancament de fàbriques, deslocalització i atur. Nous usos dels espais industrials. Parcs tecnològics i R+D.
  • Protagonisme: Sector terciari com a motor econòmic. Localització d'institucions, bancs, xarxes d'informació i telecomunicacions, ... Centres de poder. Espais de fluxos i nodes.
  • Cooperació: Capacitat d'innovació. Articulació de les empreses amb centres universitaris i de recerca. Creativitat cultural, preocupació ambiental, dinamisme social.
  • Competència: Implantació d'infraestructures de transport. Xarxa internacional de telecomunicacions. Bona imatge internacional.
 
1.2.5. EL CANVI DE LA FUNCIÓ URBANA

La societat post-industrial no només ha provocat el canvi en la manera en que el procés d'urbanització s'ha dut a terme, sinó també en la redefinició morfològica i funcional de moltes ciutats, particularment aquelles on la base econòmica va estar constituïda pel sector secundari.
Malgrat que els processos de desindustrialització o reconversió industrial van suposar experiències traumàtiques per moltes d'aquestes ciutats, actualment el seu llegat industrial és la base sobre la qual s'han reinventat i/o es plantegen ambiciosos plans de desenvolupament futurs, que en gairebé tots els casos es recolzen sobre la terciarització de les seves economies i l'adaptació de les antigues infraestructures industrials en benefici de la ciutadania.  


2. REPERCUSSIONS SOCIOECONÒMIQUES I ECOLÒGIQUES
2.1. URBANITZACIÓ I POBRESA

Les diferències socials són un fet evident en el sistema interurbà contemporani (la gradació socioeconòmica dels barris està present a totes les ciutats del món), els nivells de segregació socioespacial són molt més visibles als països pobres.

Mentre que a les gran ciutats dels països rics es posen a disposició dels nouvinguts mitjans de transport i serveis sanitaris i educatius de qualitat, als països pobres la situació és sovint molt diferent, donant lloc a un volum important de població empobrida i desarrelada. 

Els processos d'urbanització accelerats que s'estan produint als països pobres deixen el medi rural desestructurat i accentuen els problemes socials de les ciutats. 


2.1. CIUTATS, PETJADA ECOLÒGICA I CANVI CLIMÀTIC

La població urbana i els seus patrons de necessitats consumeixen recursos i energia procedents d'arreu del món. La petjada ecològica és un indicador de la superfície necessària per produir els recursos i serveis consumits per un ciutadà (per exemple, aigua, menjar i electricitat), així com per absorbir els residus que aquest genera. Per tant, la petjada és la suma d'aquestes àrees d'extracció més l'extensió dels espais necessaris per abocar els seus residus. Es mesura en unitats de superfície, normalment en hectàrees (ha).

Si ho apliquem a escala planetària, comprovaríem que cada persona necessita 1,8 ha de terra fèrtil per satisfer les seves necessitats. Aquestes dades no s'estan complint. Les xifres mostren un ritme de vida que no és sostenible amb el medi ambient (per exemple, Estat Units (9,4 ha) o Espanya (6,4 ha)), per tant, és necessari canviar aquest model i aconseguir reduir la petjada, com fan un grup reduït de països (Somàlia 0,4 ha).
Una bona part d'aquesta petjada ecològica, és causada per les necessitats energètiques de l'espai urbà, satisfetes en gran part a partir de fonts no renovables, i que per tant contribueixen a l'escalfament global i al procés de canvi climàtic que ha experimentat el planeta i que avança de forma alarmant. Per tot plegat, és necessari afirmar que el model de vida urbà tal qual s'entén avui dia no és sostenible i ha de canviar.

La biocapacitat és la capacitat de tornar a regenerar un element que té la Terra. Aquesta capacitat era d'1,8 hectàrees globals en 2007.

El deute ecològic és la diferència entre l'empremta ecològica i la biocapacitat. Té signe positiu quan l'empremta és menor que la biocapacitat, això indica que l'empremta és sostenible, ja que és inferior a la biocapacitat. El signe negatiu del deute indica en canvi que les necessitats pel consum són majors que la capacitat que té l'entorn per a produir les primeres matèries, és a dir, que s'està «robant» a altres els seus recursos i que no és sostenible. Tenir deute ecològic, o una empremta major a la regeneració, no és massa dolent si és esporàdic i puntual. Per exemple, si un any pesquem més peixos dels que es poden regenerar anualment, però a l'any següent pesquem pocs perquè el següent torni a haver els mateixos que al principi, estem "recuperant". Però de vegades no és possible perquè la regeneració és massa lenta, com ocorre, per exemple, amb els combustibles fòssils o perquè ja hem esgotat la capacitat que aquest recurs augmenti, o l'hem esgotat completament.


CONCLUSIONS
EL PROCÉS D'URBANITZACIÓ MUNDIAL. REPERCUSSIONS SOCIOECONÒMIQUES I ECOLÒGIQUES

El món s'ha urbanitzat i continuarà fent-lo durant les pròximes dècades per la capacitat d'atracció de les ciutats sobre la població rural dels països menys desenvolupats. El procés d'urbanització es defineix també per les seves implicacions manifestades en l'àmbit econòmic, social i polític, de qualsevol regió que ho experimenta, sobretot quan ho fa d'una forma concentrada en el temps. En aquest cas, no és estrany que la urbanització vagi associada a una incapacitat per proveir serveis bàsics com energia, aigua potable, educació, assistència sanitària, transport i seguretat física als nouvinguts. Això explica que moltes ciutats, i en especial les dels països subdesenvolupats es converteixin en àrees degradades, amb greus problemes mediambientals i pobresa massiva, tal com passava durant les primeres fases de la industrialització a les societats més desenvolupades. En canvi, moltes antigues ciutats industrials a les societats riques han après a aprofitar el seu passat per fer un canvi de funcionalitat basat en la diversificació d'estratègies de desenvolupament. No obstant, moltes de les contradiccions generades per la urbanització no han desaparegut, sinó  que s'han traslladat als països subdesenvolupats, on la dimensió del problema té una doble dimensió social i ambiental.


LA MOBILITAT URBANA I ELS AGENTS SOCIALS URBANS

Mobilitat Urbana

D'acord amb la Carta de Leipzig, aprovada el 2007 per la Unió Europea, les ciutats sostenibles són aquelles que tenen entre els seus objectius essencials:
  • Controlar l'oferta de sòl urbà i l'especulació.
  • Consolidar espais públics d'alta qualitat.
  • Modernitzar les xarxes d'infraestructures de transport.
  • Afavorir l'equilibri social.
  • Protegir el desenvolupament cultural.
  • Mantenir la coherència entre les funcions urbanes (residencial, industrial, comercial, cultural, etc.).
A la ciutat compacta o de alta densitat, la concentració de població, serveis i activitats en una àrea reduïda escurça distàncies i facilita la implantació de serveis com el transport col·lectiu, fet que fa que la mobilitat sigui més sostenible ambientalment.

Malgrat això, la persistència d'un elevat ús del transport privat provoca greus problemes de contaminació de l'aire de la ciutat, sobretot en els episodis de situacions meteorològiques que afavoreixen la persistència del boirum,

A les ciutats de baixa densitat o dispeses, la gran extensió espacial que ocupa el poblament urbà implica una gran mobilitat de la població en els desplaçaments diaris, els quals s'efectuen majoritàriament amb vehicle privat amb un gran consum de recursos energètics i alta emissió de gasos hivernacle.

El consum de sòl de la ciutat dispersa és molt elevat i comporta la disminució de l'extensió dels habitants naturals i la seva fragmentació, amb impactes sobre la biodiversitat de la regió.

Agents Socials Urbans

La ciutat és un espai complex modelat per diversos agents i forces socials, cada un dels quals manté els seus interessos i objectius, que a vegades resulten contraposats entre ells.

Anomenem agents socials urbans a totes aquelles persones, grups i institucions que intervenen, d'una manera o d'un altra, en la creació i la producció de l'espai urbà.

Entre els principals agents cal destacar:
  • Els propietaris privats del sòl urbà i promotors immobiliaris, que especulen amb el preu del sòl per treure el millor negoci (compra-venda).
  • Els empresaris industrial i de serveis, que reclamen infraestructures.
  • Els poders públics, que participen fent d'àrbitre entre els agents, elaborant plans d'urbanisme i cercant el benestar col·lectiu. 
  • Els moviments socials urbans, on el paper dels ciutadans i les ciutadanes pressiona sobre altres agents, però depèn molt de quina classe social són i a quin barri viuen. En funció de tot això el seu nivell d'influència és més o menys important.


LA XARXA URBANA A ESPANYA I PROBLEMÀTICA ACTUAL

Les xarxes i sistemes de ciutats

La xarxa urbana a Espanya compren
  • Una jerarquia urbana integrada per: metròpolis globals nacionals, metròpolis regionals, metròpolis subregionals (capitals provincials) i capitals comarcals.
  • Àrees metropolitanes i conurbacions.
  • Xarxes urbanes: 
  1. Cap a un territori reticulat integrat.
  2. Ciutats, nexes de xarxes de producció, consum, recursos, informació, capitals (eix banana, arc mediterrani i corredors i fluxos europeus).
  • Eixos del sistema urbà espanyol: àrea de Madrid, mediterrani, cantàbric, vall de l'Ebre, atlàntic gallec, andalús i arxipèlags (balears i canari).
  • Evolució i distribució territorial de les ciutats:
  1. 1960-1975: creixement industrial i turístic. Gran atracció de població.
  2. 1975-1995: desenvolupament de la xarxa viària. La perifèria industrial i residencial deixa de concentrar-se.
  3. 1995-avui: consolidació d'eixos i sistemes. Eixos viaris i tren d'alta velocitat.

Transformacions en la morfologia

Les xarxes urbanes a Espanya comprenen les següents transformacions en la morfologia:
  • Es passa d'una ciutat central compacta a la metròpolis on destaquen:
  1. Articulació metropolitana i model de ciutat difusa, mobilitat laboral i residencial i processos de suburbanització.
  2. Grans àrees metropolitanes: Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao i Màlaga representen un terç de la població sobre el total.
  • Espais del territori metropolità amb la morfologia següent:
  1. Nucli central, nucli antic i eixample. Reconversió d'espais i antigues fàbriques.
  2. Polígons industrials a la perifèria.
  3. Àrees de serveis i equipaments i àrees residencials.

Ciutat Compacta i Ciutat Difusa

La morfologia mostra 2 models de ciutat: la ciutat compacta i la ciutat difusa.
A la ciutat compacta destaquen els següents trets:
  • Envelliment de teixits urbans i edificacions.
  • Envelliment de la població.
  • Marginació.
  • Manté la seva funció comercial especialitzada.
A la ciutat difusa destaquen els següents trets:
  • Ocupació de l'espai. Alt consum del sòl.
  • Augment de viatges pendulars i quotidians (generalització de l'ús de l'automoció).
  • Alt cost ecològic.


Problemes de la ciutat espanyola contemporània

Els problemes de la ciutat espanyola contemporània són:
  • Polarització social: les situacions de crisi acceleren la segregació i guetització**.
  • Sobrecentralitat: Seus d'empreses i institucions, infraestructures,...
  • Perifèria degrada: Extraradis, atur, necessitat de noves polítiques, ...
  • Gentrificació**: Activitats amb més valor, expulsió d'antics residents, ...
  • Comunicacions tancades: Barris elitistes, control d'accessos, serveis privats, alta seguretat, ...
**Guetització: Procés urbà de degradació d'una secció de la ciutat que es converteix en un àrea marginal, d'aïllament prolongat respecte a la resta de la ciutat. 
**Gentrificació: Procés urbà de requalificació d’àrees residencials degradades. Els antic residents són substituïts per població jove i per professionals (gent acomodada, gentry en anglès).

  
LA XARXA URBANA DE CATALUNYA

La xarxa urbana de Catalunya presenta una jerarquia molt marcada ja que es poden observar diferents nivells:

Primer nivell: destaca la importància de la ciutat de Barcelona, una metròpoli regional i nacional que també té un paper important en l'arc Mediterrani i en el sistema mundial de ciutats. La importància administrativa, econòmica i de serveis influeix en tot el territori català. Des de mitjans de segle XX, Barcelona s'ha estès més enllà del propi municipi fins a formar la regió metropolitana de Barcelona, en la qual s'afegeixen dues zones:
  • L'àrea metropolitana de Barcelona: inclou Barcelona i les ciutats properes com Badalona, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, ...
  • La corona metropolitana: envolta l'àrea anterior i inclou altres ciutats de comarques veïnes com Mataró, Sabadell, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, ...
Segon nivell: el formen les ciutats d'influència supracomarcal: es tracta de ciutats que exerceixen una influència social i econòmica més enllà dels límits de la comarca de la qual són capital: Lleida, Girona, Reus, Tarragona, Manresa, ...